dissabte, 16 d’abril del 2016
dilluns, 11 d’abril del 2016
6 MESOS i 20 DIES
18 de setembre de 2015, un dia molt assolellat, vent tèrmic, alguns pot ser
heu oblidat aquell dia, però per mi va ser l’inici d’estar amb vosaltres, de
passar 6 mesos i 20 dies aquí al vostre costat, d’aprendre a ser jo, de gaudir dels
petits moments, aquells moments que no repetiran mai més perquè el seu moment
s’ha acabat i era allà, en un punt i una hora precisa amb una gent genial.
Ara que estem als últims passos d’aquest curs i pensem que tot acaba aquí,
a dins meu comença una revolució que no la puc expressar amb paraules.
Trobaré a faltar a tots aquells moments que vam passar junts i em costa
creure que no ens veurem cada dia a les 8 del matí a la porta de l’institut.
Però estic segura que algun dia us tornaré a veure vos gaudint de cada segon de
la vostra vida.
Aquests 6 mesos i 20 dies han passat com un tancar i obrir els ulls. No puc
creure que queden tan poc fins el final. No he pogut ser la millor amiga per
vosaltres i us demano que em perdoneu. He canviat moltíssim, com molts de
vosaltres, durant aquests mesos però jo he fet tard. Ara no sóc la mateixa
persona que va venir el 18 de setembre a fer Caiac amb vosaltres. Aquí he aprés
molt, fora dels estudis, a ser persona.
Dono les gràcies a tots vosaltres per ensenyar-me que la vida és passar
t’ho bé cada segon i cada moment. Espero poder seguir aquest ritme durant tota
la vida.
Cuideu-vos i seguiu sent persones impressionants, que el món necessita gent
com vosaltres.
7 d’abril de 2016, fa sol però avui toca una mica de tramuntana i sento un
nus a la panxa.
Text: Fatemeh Khalaj
divendres, 8 d’abril del 2016
dijous, 31 de març del 2016
Bateig de submarinisme
Submarinisme, una experiència impressionant. Respirar sota l'aigua és un altra món, i encara és més extraordinari si tens a aquests companys amb els que ho he fet, i com no oblidar-me dels tècnis i professors que ho han fet possilble.
Quan penso en el que hem fet avui, no puc evitar que se m'escapi un petit somriure, i aquest somriure és gràcies a vosaltres. Heu sigut pacients, ens heu ajudat en tot el que necessitàvem, ens heu tractat com si fossim de la família, i al cap i a la fi si que som una família, la família CAFEMN i per tot això us dic: Gràcies. Vosaltres sou els que feu que cada dia que passa el CAFEMN hem vagi enamorant més!
Text: Eric Esparch.
dimarts, 29 de març del 2016
divendres, 25 de març del 2016
A per la pròxima, més i millor!
Com cada any, tinc els nervis a flor de pell, preparant la cursa que per mi és la més important:
Copa Catalana Internacional Banyoles.
Ja era aquí. el diumenge 13 tant esperat durant molt temps. Portava un mes entrenant i seguint els entrenaments que em manava el meu entrenador.
Ja eren les 6:30 del matí quan sonava el despertador. M’aixeco, em poso el maillot, esmorzo, carrego les coses al cotxe i cap a Banyoles...
Arribem allà i com cada any amb els millors ciclistes. Els campions del món, d’espanya.. i nosaltres! Eren les 9:00, sentim que criden Scale Bikes que és el nom del meu equip i anem a fer la presentació. Pugem al podi, fem fotos de “postureo” i cap a fer rodillos.
Ara sí, per fi les 9:15 hora de la sortida de les noies juniors. Primeres a la graella de sortida i darrera nostre totes les demés fieres.
Ja estàvem allà, ja no hi havia marxa endarrera. Sento que diuen que falten 15 segons ,la gent crida, pica les balles, anima...poso en marxa el GPS i...... PIIIIIP!!, sona el xiulet de la sortida. Esprinto com mai, m’aixeco, canvio de pinyó per fer més força.. i en el moment de canviar de pinyó, la cadena de la bici es queda clavada i surto disparada cap endavant. M’aixeco i veig sang en el genoll i en el braç surto de la cursa. La gent em deia que havia de continuar que tenia tres voltes per recuperar, jo dic que no, que no em puc moure, que em fa molt de mal el genoll. De seguida venen els socorristes i metges de la cursa i se m’emporten amb l’ambulància per possible fractura de la ròtula del genoll . A l’hospital, plaques, cures i sort només va fer una gran cop al genoll.
Dono les gràcies pel recolzament de les persones que em van ajudar en tot moment i a la meva família.
La conclusió: Els nervis et poden fer passar una mala jugada com a mi! A per la pròxima, més i millor!
Text: Mariona Costa Ribas.
dijous, 24 de març del 2016
Subscriure's a:
Missatges (Atom)